General

Lliure competència…?

En el sector financer i especialment en bancs i caixes, s’està produint una pràctica exercida de forma tan unànime que sembla concertada. Creiem, excepte opinió més fonamentada, que és contrària a les més elementals normes de protecció de consumidors i usuaris. Rotundament afirmem que perjudica el mercat de transaccions immobiliàries i distorsiona la lliure competència en el mateix. Hauria de qüestionar-se si vulnera les lleis del mercat i de la competència i en aquest cas ser susceptible de denúncia i sanció.

Aquesta pràctica consisteix a establir condicions diferents d’accés a un préstec hipotecari en funció de qui ven l’immoble que garantirà el crèdit. S’ha aplicat a molts compradors d’habitatges o altres immobles i ha estat suficientment comentada i advertida pels mitjans de comunicació i per diverses entitats (entre d’ altres, de consumidors).

Al sol·licitant de finançament via hipoteca no se li concedeix aquesta en funció de circumstàncies objectives de la seva solvència o capacitat, sinó que el menú de les condicions és clarament més avantatjós i el tràmit àgil i ràpid, si adquireix un producte adjudicat o tutelat pel banc o caixa. Si l’objecte de la seva il•lusió és un altre habitatge que ha trobat en el lliure mercat, desapareix l’agilitat i finalment l’operació és directament rebutjada o reduïda en la suma i/o en els terminis; en el millor dels casos, les condicions són notòriament més oneroses, arribant-se a doblegar o triplicar el diferencial sobre l’ euríbor, imposar clàusules sòl i altes comissions que en l’altre cas són mínimes o inexistents. És a dir, en funció de qui ven es concedeixen unes condicions o altres. Fins i tot coneixem casos, cada vegada més freqüents, que els propis empleats del banc o caixa, davant la petició del client li aconsellen redireccionar la seva recerca cap a immobles de la seva institució.

S’està asfixiant, seccionant el mercat, a aquells promotors que poden i volen sobreviure per si mateixos, sense haver de recórrer a procediments concursals, dacions convingudes o suportar embargaments i execucions, encara que també hagin ajustat els preus al mateix o fins i tot inferior nivell que els oferts pels immobles subjectes a la sobirania de bancs o caixes. Succeïx el mateix en el mercat d’habitatge usat, es dificulta el seu finançament impedint la rotació natural de moltes famílies que considerarien l’oportunitat de canviar d’habitatge cap a una altra de nova construcció. És que es pretén que tot el parc d’obra nova pendent de venda passi primer a ser propietat de les institucions financeres, perquè després sigui accessible el seu finançament per als compradors finals i bloquejar al mateix temps el mercat de segona mà? I mentrestant la societat, que som tots, està obligada a injectar recursos per a bancs i caixes sense exigir-los gens a canvi. Alguna cosa s’està fent malament i ha de canviar-se urgentment.

D’una banda, no s’estableixen mesures valentes que ens traurien del conflicte, com serien ajudes a l’entrada, les reduccions d’IVA i ITP, avals públics i un llarg etcètera i, per un altre, es permet la utilització de pràctiques abusives, monopolístiques i deslleials, ja que el mateix que té el producte té el poder i els mitjans i instruments per a concedir el crèdit, restringint la llibertat de mercat que ha de tenir tot consumidor de serveis bancaris, ja que se li incita, determina o condiciona en l’adquisició de determinats immobles.

Joan Ollé Bertrán,
President del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona